Dwa (-l'obsessió-)

 

Un escriptor fracassat, escriu. La seva habitació, polsegosa, plena de llibres, descansa de bon matí. Sembla

que res s’hagi mogut en molt de temps. Tanmateix, quasi imperceptible, l’home mou la ploma. Sobtadament,

el moviment rítmic esdevé erràtic, inconstant. Puja, baixa, s’inclina, i torna a pujar. El paper, abans mut, comença

a revifar a batzegades. Primer a poc a poc, després grollerament, canta. L’escrivà, conscient de l’esbategada, torna

enrere. Comença a tatxar metòdicament taques cada cop més grans. El paper, ara viu, gemega de dolor, llença un

crit i s’envolta d’una cacofonia de sons. Determinat a viure, lluita, a trets i barrals, per la seva existència. Però

aquella mala bèstia, cruel, en perd cada cop més l’esperança. I el mata. Amb un moviment, ràpid, incòmode, tot

acaba. Aquell cadàver jeu a terra amb un últim alè i acaba la seva curta existència.

Frustrat, l’escriptor esbufega, respira irregularment, i jeu a terra. S’aixeca i obre la ràdio. - Quin programa és

aquest? - L’Orchestre de París - Que toquen? - No ho sé. Una peça simfònica, d’una d’aquelles figures enormes

de temps passats. - Aixeca la mirada, com pensant en escoltar. Tanca els ulls i comença a seguir el ritme amb la

punta dels dits. L'habitació ha adquirit una tonalitat nova. Ara groc, ara verd, vermell, blau. Però aquests noms

no els hi fan justícia. Quina complexitat, quins matisos indescriptibles en si mateixos. El mateix aire ha agafat una

qualitat de nova, d’impossible, hi ha alguna cosa, en les vibracions, en l’ànima mateixa de l’èter que sotraga tot fet

d’indescriptible. L'experiència creix, ha imbuït tot el seu cos, i després, la seva ànima, de la seva presència. Creix,

i amb cada pas que dona, agegantat, fa més per aquell home que tot el fet abans. La seva realitat s’ha refet, i ara

només és ella. El cop és tal que no hi ha pam de la seva ànima que no s’hagi definit en la seua relació. Ell només

existeix en tant que està per l'orquestra. A poc a poc, i ràpidament, arriba. Com un mur de so, com la totalitat més

aguda, arriba el clímax. Ell ja no pot definir el que sent. N’és tal la impressió, que s’arrenca el cor amb totes les

seves forces, determinat a no sentir més. Però això, tal com va començar, acaba.

Unes hores després, es desperta. El món ha canviat. És fonamentalment diferent. Però l’habitació queda deserta.

Eficient, seu i comença a escriure. Primer una paraula, després dues, i tres, i quatre. Però el paper roman mut. Ho

intenta, ho vol fer valdre, vol expressar-se, sentir-se, saber que allò ha sigut real. Però no, no pot.

Queda esperant, fins a l’albada. Surt, camina, desconcertat per la ciutat desconeguda. Visita totes i cada una de les

tendes de discos que sap trobar. Ninguna el satisfà. Va a la ràdio. Va a l'orquestra, toquen. Tornen a tocar. Ninguna

el satisfà. Reuneix músics, toquen a les sales de les ràdios, als teatres i als carrers. Res el satisfà. Decideix tornar a

començar. Agafa cada músic i els hi demana, els hi suplica, que toquin les notes una per una, per separat.

Comença així la seua vida. Passa els dies, les nits, les tardes i les matinades escoltant, Escrivint, repetint. Aprèn a

tocar tots i cadascun dels instruments que hi apareixen. Toca les notes, una per una, lentament, ràpidament. Es

passa mesos, i després anys, amb certes notes. Més tard, arriba als passatges. Ara amb aquests instruments, i amb

aquests músics, i en aquests llocs. Després amb uns altres. Però sempre, i sense excepció, acaba tornant a

començar. Mai arriba al clímax. 

La gent, al principi encuriosida, se l’acaba mirant indiferent. Marxen els amics, moren els familiars, i cap al final,

es queda sol. Ja no sap ni perquè va començar. La melodia, abans clara, omnipresent, s’ha anat diluint, difuminant,

i els seus límits queden buits. Només recorda petites emocions, petits moviments en l’aire del que abans eren

onades. Vell per fi, deixa descansar la ploma, i se’n va a dormir per últim cop. Mentre descansa, un murmuri creix

en la distància. Primer una veu, després dues i ara deu. Són tots, tots toquen per ell. L’orquestra al complet. No

cap en si mateix. Vessa una llàgrima. Dibuixa un somriure. I així, cau. Suaument, per no despertar més.

                                                                                                                                - Hélène Zielonka

P.S. Feia molt que no escrivia ficció. Aquest text té molts problemes, però ha sigut una experiència curiosa. En el pròxim dia, tornarem a la no-ficció. Merci!