Oh la humanitat!

 

Ja fa uns anys que em vaig decidir a dedicar-m'hi a la humanitat. Després de passar tota la joventut capficada en el món físic, en els sistemes que organitzen el nostre món, vaig tenir la realització que tot aquell món extern no era més que una qualificació creada per la nostra percepció i la nostra expressió. Va ser en aquell moment que em vaig enamorar profundament de l’experiència humana i em vaig decidir a dedicar la meva vida a aquell fil conductor que unia totes aquestes experiències inconnexes. Els petits moviments dels ulls, les gesticulacions, la dansa, la música, l’escriptura, les matemàtiques, la parla. Per mi el món va passar a estar conformat de reconeixements i expressions, i els primers no eren més que la conseqüència dels segons. 

Va ser així, com, no sense dificultats, vaig canviar el rumb de la meva vida. Una decisió que ha portat un temps d’aplicar-se, i que encara no he portat a les que espero que siguin les meravelloses últimes conseqüències. Perquè això, lluny de ser una única decisió pertanyent únicament al marc acadèmic, no deixa de ser, com a mínim, tot un marc filosòfic. Prenem això, que, quan ens parem a considerar a les persones, no només com masses de carn, sinó com a ens capaços de crear mons enters, neix una idea, potser una mica esbojarrada, de l'excepcionalitat de cada individu, que el món està fet a la mesura de cadascun de nosaltres, i en última instància, de la nostra pròpia divinitat. 

Sí, dic divinitat, per què que és sinó el projecte humà? Com a mínim, mitjançant l’observació, creem cadascú de nosaltres el que anomenem el nostre món extern. Però si ho considerem, no és cada acte performatiu la creació d’un microcosmos, cada pensament un món nou i cada història una realitat pròpia? Els humans (tot i que sempre podrien esdevenir altres espècies) són els únics que fan de cada experiència una expressió infinita i petitíssima de la realitat. Som divins, no perquè ningú ens ho hagi donat, sinó perquè ens ho hem guanyat a força de crear la nostra pròpia identitat, externa, i interna.

És així, que tot i que no sempre sigui cert, aspiro a reconèixer a tots els meus companys com a consemblants que posseeixen l’infinit en la seva ànima. Empatitzar amb ells, apropar-me a ells, que sempre serà un honor i un orgull. Que una persona et mostri, encara que sigui, una part ínfima dels mons propis, fan de tota una vida una experiència merescuda.

En última instància, jo, no puc lamentar-me per la falta de bellesa al món, perquè trobo que hi ha tanta de bellesa, i que passa tan desapercebuda, que és gairebé una vergonya. Trobem l’univers en cadascun de nosaltres, i cadascú té almenys una part de bellesa. El mal absolut no pot existir, perquè som capaços de comparar-ho amb la bellesa. Si em lamento, però, és de la dificultat amb la qual s’obre aquest món. Nosaltres, els humans, vivim tan a prop els uns dels altres, però tan lluny! La vida és una sèrie d’oportunitats per arribar a l’altre, per commoure l’extern, i cada oportunitat perduda és un món que a mort abans de néixer. Busco esdevenir una persona honesta i empàtica, i genuïnament, busco conèixer a la gent i celebrar-la, i ajudar-la, sempre des de la humilitat, a esdevenir ella mateixa.

Només busco que cada persona sigui ella mateixa, i que puguem compartir-nos mútuament. Aquesta és la meva veritat.