Què hi ha en un nom?

 M’encanta Èric. És una cosa que no acostumo a dir, però sento el meu nom tant com meu… Cada cop que algú diu Èric em sento reconegut, com si l’altra persona em veiés. Aquest soc jo, i el meu nom em representa a mi. Al cap i a la fi, és això, el nom com a tal més indiferent, inclús diria que no m’agrada. Té una història que m’és completament aliena, significa un concepte amb el qual no estic d’acord*, i diguem que l'estereotip del nom, i com es representa a la ficció, mai m’ha acabat de fer gràcia. Però el que representa! Soc jo! Formo part de l’altra persona i ella forma part de mi. De la mateixa manera, atresoro els noms dels meus amics i amigues com la manera més fàcil de mantenir-los al meu costat. Són ells! Són únics! I el seu nom és l'antesala de la seva identitat.

Sembla que els noms estan molt bé. Però ja fa un temps que porto pensant que se’ns queden una mica petits. Al final, no deixen de ser una imatge de la persona, no són la persona com a tal, i tampoc representen com jo les experimento. M’estimo els noms, però limiten tant! En última instància, quan penso en una persona, m’acabo apropant més a ells quan no penso en el seu nom, sinó el que representen per a mi, i el nom és una part molt petita per mi. Com veieu, em sento en conflicte. Per una banda, el nom és una de les poques coses realment nostres, la dignitat de tenir un nom propi, però també redueixen el nostre món infinit a paraules. El llenguatge ens emancipa, però també ens oprimeix.

Diré més. Aquesta opressió no només es basa en un concepte tan abstracte com pot ser la infinitud de l’ànima, sinó que acota el nostre funcionament social. Què s’espera de mi com a Èric? Un nom que té tant de bagatge, tant pel que he fet abans, com pel fet que és un nom masculí, escrit en català però d’origen germànic, i que acostuma a estar present en gent relativament jove, entre moltes altres coses. A mi personalment, això no m’agrada gaire. Sobretot, perquè ja des de la secundària, quan vaig conceptualitzar i formalitzar una versió idealitzada, l’aspiració de mi mateix, era en forma femenina. Però després de pensar-ho molt, crec això de les etiquetes de gènere no té gaire sentit. No em sentiria a gust essent una dona, com tampoc ho soc essent un home, no crec que la llibertat es trobi en quina etiqueta ens defineix, sinó en existir més enllà d’elles. Hi ha coses que s'associen tradicionalment a un rol que sento més meves i altres que no. No deixen de ser etiquetes, que en el seu context social podien tenir sentit, però que sento que només fan que condicionar-nos. Odio ser determinat pel fet de tenir un qualificatiu o un altre.

Quina és la solució aleshores? Primerament, renunciar al gènere. Vull fer el que em vingui de gust, sense preocupar-me per si estic mantenint la meva identitat preestablerta. En altres paraules, em vull construir a mi mateix. I respecte al nom? Això és més complicat. No puc renunciar al concepte de nom com a tal, perquè això implicaria renunciar a la meva dignitat com a individu. Al cap i a la fi, ser tractat només de tu, d'aquell, o d'ella/ell, és com estar renunciant a ser un ens diferenciat com a tal. Però el que sí que puc fer és renunciar al meu nom específic. Què vull dir amb això? Doncs que rebutjo reduir-me a EL meu nom. Des de feia ja temps, em referia a mi mateixa de diverses maneres, sobretot Èric, Èrica (quan em venia de gust només canviar pronoms) i Hélène, el que he fet palès com el meu nom d'escriptora. Però hi ha més noms que m'encanten! Kasia (o Yekaterina), Ernst, Edvart, Alba, Clara, Celeste, Ermessenda, Hildegarda, Cordèlia... Què implica això per vosaltres? M'agradaria que considerant que rebutjo al meu nom, que cada persona esculli com em vol dir (o noms). Hi ha una noia que assabentant-se del meu nom d'escriptora em diu així, i una altra que em diu Arnau, perquè s'equivoca, però a mi m'encanta quan m'ho diu. M'agradaria que fos un nom especial, que d'alguna manera acompanyes la nostra relació, mentre sigui un nom propi, com si us l'inventeu! (Jo em vaig inventar un al qual li tinc prou estima, Foteina, que ve del grec llum, per exemple) El cel és el límit! I si algú no es veu amb cor, respondre a Èric, tant com als noms que he dit que m'agraden sense cap problema.

Ara, sé que això pot venir com a sorpresa, i que potser és massa personal (em sento una mica narcisista després de dir això), però necessitava treure-ho del cor. Demà començo a escriure un assaig sobre la realitat més absoluta, o l'erradicació del temps i l'espai, tot i que no sé quant trigaré, ni si l’acabaré. Salut!

- Hélène Zielonka

*Pels curiosos, bé del nòrdic, significa governant únic/etern, el que com a algú que no té una opinió especialment positiva dels escandinaus, i no creu en les jerarquies de poder, és desafortunat.