Quatre paraules menors segons al qual pertany el disseny de mons en totes les seves tristes conseqüències

La major part de la gent que em coneix sap que d’alguna forma o altra, escric. Soc bastant vocal en aquest tema tot i que la meva producció no és la més constant. El que menys gent sap, és que a vegades, admeto, escric sobre mons fantàstics, dibuixo mapes i descric cultures. No és el que està més ben vist en el món de la literatura, però que hi farem. I ara, ves per on, m’agradaria parlar d’aquestes actituds que regeixen el que és anomenat worldbuilding.

Vull deixar clar que, tanmateix, aquest text no vol parlar d’aquesta creació de mons que amb tanta lleugeresa tots participem, ni de les mateixes implicacions morals de l’exercici (que, considerem-ho, ser bàsicament déu d’altres mons té de moltes, implicacions morals), dos temes apassionants que malgrat tot, escapen de les ambicions d’aquestes línies.

Primerament, que pensem dintre del que és la fantasia? La idea principal que tenim, ve sobretot, d’un petit llibre que potser heu sentit parlar: el senyor dels anells. Avui en dia, però, la idea hegemònica ha evolucionat i és encarnada per DnD, o com a mínim, el subset de fantasia que tractem aquí. Vagament premoderna (no en tots els casos), però amb unes actituds modernes (mapes exactes, alfabetització, individualisme…), amb un cànon establert i vagament europeu (el nord és fred, el sud és calent), entre d'altres. L’objectiu d’aquest text és el d’oferir un conjunt d’alternatives.

Primer de tot, parlem de pensaments moderns i premoderns. Crec que no fa falta dir que eren molt diferents. Concepcions diferents de la família, la religió, la vida… No és una diferència estètica, sinó profunda i que només es va poder canviar molt gradualment durant segles de moviments culturals i filosòfics. Aleshores. Defenso que la fantasia hauria d’haver-hi una reminiscència al passat i actituds arcaïtzants? No. El que defenso és una fugida de la dicotomia encarcarant entre visió occidental moderna o medieval d’Anglaterra, França i Alemanya. No és normal que les dues possibilitats siguin feminisme de quarta ona o misogínia absoluta. Primer, perquè la realitat no és tan senzilla, com podem observar, hi ha grups que mantenen posicions anteriors, com grups religiosos. El contrari és cert, a l’edat mitjana les posicions amb relació al gènere no eren homogènies. En zones com Occitània eren més liberals i a altres zones menys. Aquesta reflexió no la podem reduir, a zones, tampoc; el pensament variava entre individus, i l’existència en un sistema opressiu no genera individus homogèniament opressius. Veus com Christine de Pizan parlaven en contra dels pensaments hegemònics, amb èxit relatiu. 

Aquesta lluita, però, mai va estar assegurada. En la societat actual, veiem l’avenç com inevitable i bo, però el que trobem és un pensament completament diferent en la major part de la història, un d’estancament o decadència. La dinàmica entre aquests dos estats no és lineal ni segura, i de la mateixa manera, argumento, no són úniques. Només fa falta mirar societats africanes, sud-americanes, asiàtiques o fins i tot europees orientals per adonar-nos que diferent pot arribar a ser el comportament humà. Aleshores, com pot ser que ens limitem a aquestes dues realitats, que, al cap i a la fi, no són tampoc gaire realistes considerant els canvis que generen la màgia, dracs, monstres o aventurers, quan les possibilitats són infinitament més interessants? Trenqueu esquemes! Societats on la transsexualitat és la norma, matriarcats hermafrodites o necrocracies actives. No negueu les experiències humanes, ja que, al cap i a la fi, cosetes com l'homosexualitat són ben naturals, però enteneu que cada societat la contextualitzarà i considerarà diferent. Penseu en com els grecs conceptualitzaven les relacions d’un mateix gènere, o les diferències que hem vist en els últims anys en la nostra pròpia societat i transformeu les vostres idees en ideologies hegemòniques d’altres mons. La nostra història no estava assegurada, i tampoc hauria d’estar-ho la d’un món de fantasia.*

Ara, hem parlat de sistemes de creences, que també va una mica lligat amb la ciència i la tecnologia. Això és perquè de la mateixa manera que les creences de mons diferents no haurien de ser iguals, tampoc ho haurien de ser les tecnologies. Com podem tenir mapes del segle XIX en un món sense satèl·lits? I pels que em veniu a buscar sobre dracs i màgies permetent un registre major del món, no creieu que si aquest és el cas, els mapes serien diferents? Només mireu els mapes de navegació de la Polinèsia o els mapes premoderns de la mateixa Europa, que en molts casos, abans que falta de dades provenien d’una falta de necessitat o esperit que va imbuir el món de la modernitat. Aquesta regla, doncs, potser paradoxalment, també apel·la a mantenir certes coses com el nostre món. Sobretot, pel que fa al cànon i la continuïtat. 

En molts casos, veiem el cànon com un organisme sagrat que ha de ser respectat a tot preu. Però parem-nos a pensar. Què sabeu que va passar fa mil anys a la nostra terra? O, encara més, que sabeu que va passar ahir a eritrea? Aquí tenim dos problemes, el primer, és impossible saber-ho tot, per la qual cosa buscar una precisió científica de coneixement de tots els grups i estats i events és ridícul, tant pels personatges com per l’audiència. I, el segon, la informació, en qualsevol cas, és fragmentària. No només estem limitats per la nostra humanitat sinó que també ho estem pel material. No és factible que s’hagin conservat segles d’història en tan bones condicions, i altre cop, els que argumenteu per la màgia, creieu que tothom s’interessaria per guardar coses així, encara que pogués? S’ha de liberalitzar el cànon, acceptar els desconeixements (incloent-hi els personatges cultes) i introduir contradiccions. Qualsevol historiador coneix les contradiccions com el pa de cada dia, fins i tot en el sacre segle XXI. Abraçar la contradicció i la incompletitud de la informació fa veure a qualsevol món com un ens viu i no com una andròmina predissenyada. En definitiva, elimineu les històries coherents i accepteu el mateix caos de qualsevol món, almenys si voleu ser lliures.

Per últim, m’agradaria acabar amb unes paraules sobre la futilitat de les accions que tenim com a agents de construcció de mons de fantasia. I és que si observem el nostre món, amb la seva immensa complexitat, ens preguntarem, puc arribar jo, a aquest nivell? No. Vegeu com una persona com Tolkien, que va gastar tota la seva vida en un únic món i que tothom sempre lloa per la seva profunditat, no és ni molt menys comparable (i tampoc ho buscava) a la complexitat de l’espai real. 

Tanmateix, trobem que una de les claus per crear un món creïble és sentir aquesta complexitat, aquest hi ha més del que veiem. Si escriviu un llibre, la resposta que acostumo a veure és la de centrar-se només en el que veieu, la de crear una il·lusió de profunditat que no existeix. Així mateix, això fa preguntar-nos com tractar el que sí que es veu per crear una “atmosfera” tangible. Trobo que hi ha dues solucions, la del plagi, on s’adapten tradicions, estètiques i moviments característiques d’allò que és part de la nostra realitat. I l'altra, allunyar-se tot el possible, rebutjar la realitat i provar de fer una cosa nova. La primera, al cap i a la fi, és inevitable, ja que les nostres vivències necessàriament informen les decisions de creació, però que en última instància poden acabar provocant una reproducció, com a mínim en l’esperit, un símil entre l’imaginari i el real. I la segona, mentre que teòricament és el desitjable, en la meva experiència, he trobat que tot allò que busca ésser original és necessàriament més pla que la realitat, a causa de la falta de coneixements, context i interconnectivitat que conformen els valors reals. Aleshores, on caure? Això sempre recau en l’escriptor. Des d'imperis malignes genèrics fins a l’imperi romà, però amb dracs, hi ha un ventall de possibilitats més o menys creïbles entre aquests dos estats. Per la meva banda, jo acostumo a fer una espècie de kitbashing, agafant part de les cultures de diferents llocs, organitzacions polítiques, estètiques, tradicions, festivals… i després em pregunto com reaccionaria a un context que clarament no és l’original. Busco el màxim de profunditat intentant mantenir imatges fresques, cultures que no s’han vist abans. Reitero, però, que no és l’únic camí factible i que hi ha tantes de possibilitats com mons imaginats (jo mateix segueixo altres esperits en altres circumstàncies).

En definitiva, tot i que semblo extremadament negatiu, espero que això no us allunyi de la creació de mons. És un procés divertit, on provar coses noves com escriptors i oblidar-se de les normes opressives de l’escriptura massa formal. Crear mons, tanmateix, té la seva complexitat, i crear una atmosfera creïble és prou difícil i a vegades es redueix a una prova i error continu, el que em fa animar-vos més a provar coses noves, i oblidar-vos de totes les normes, incloent-hi les meves.

*A menys que vulgueu, és clar. No hi ha res de dolent voler representar les relacions de poder en el qual seria una revolució d’un caire més o menys similar al nostre, però per exemple, podeu tenir una concepció diferent del matrimoni, la infància, la mort, el sobrenatural, etc. Com he dit, trenqueu esquemes.

PS: sé que fa molt temps que no publico res, i quan ho faig, és un text inacabat de mala qualitat que no importa a ningú. Com va dir un savi, per escriure bé s’ha d’acceptar escriure malament, així que aquest és el meu intent per tornar a escriure. Ja tinc un parell d’idees sobre que fer, però veient la meva constància, serà millor no comprometre’s amb res. Dit això, m'acomiado.