Tardes amb l’Anatòlia

 Aquest text fou originari d’un exercici de català d’aquest mateix dia, però l’he disfrutat tant, que he decidit penjar-ho. Com sempre, no ho agafeu tot com la veritat absoluta. Ah, i espòilers de les primeres pàgines del cel van caure tres pomes.

Em mira amb una certa complaença, i em diu que se l’estima. Ja ho sé jo, d’una manera o una altra, que va ser un Sant Jordi; el de l’any passat, que em va dir: “si aquest et ve de gust, és molt bo”. I al dia següent vaig anar jo i me’l vaig comprar, sense pensar-ho massa. I també, sense pensar-ho massa, vaig tirar-ho dins d’una caixa com tot allò que havia tingut el lasciu gust de dir meu. Que hi farem, em diu l’Hélène, amiga i homònima, si una mossa com tu, jove, ha de deixar la casa que l'ha vist créixer i hi deixa l’amor, i el record, ara trist, del gebre de la memòria.

Mentrestant, ella em mira complaguda. Em penso, però, que és ben natural que una persona a la qual admiro em deixi certa marca. Aquella que m’ha presentat Huxley i Kapuściński i l’Irène, conjuntament amb el meu gust a les avantcambres de la literatura russa i francesa. Aquella persona que va obrir el meu amor a la literatura com una mel que s’escola de l’Elisi, que en ambrosies esdevé.

És clar que m’agrada! Dic mentalment. Com no pot ser que jo, una puça, sempre conscient de la dama mort, no trobi en l’Anatòlia una ànima comuna, que només vol morir dignament? Una germana, em dic, com l’Hélène Carol davant els seus vestidets d’afrancesada, o jo mateixa, nua, de goma, de veritat. Ella em resulta tan familiar, i alhora infinita… L’amor brutal que sento cap a totes les meves germanes, que, com jo, petites i insignificants, sofrim el que no mereixem i infligim allò que no volem. Perquè l’Anatòlia no mereix allò que li succeeix. El marit maligne, però pobre, pobre en què no té més que l’odi cap a la consemblant i les germanes, mortes per una fam imperdonable, cruel i malsonant. Lliure sias, Anatòlia, entre els llibres que a mi em donen llibertat. Ella és el món per mi, i no és l’única.

La Voské, la mare i el marit. Aquelles paraules dirigides en un instant, a peu de llit, amb ella petita, tota daurada, escanyada i el marit gran, jove i escanyat, on es diuen, si més no, la veritat. Tinc por. Crec que mai m’he emocionat d’aquesta manera davant unes paraules tan petites. I quines paraules! Enterrada la Tatevik, queda gaire més a dir? No. De la mateixa manera que jo, com ella, no podem dir res més.

Més, que compartir amb tots vosaltres el cel del qual van caure tres pomes

Melite

16 de febrer del 2026

Dedicat a la meva mestra

PS: he vist Hamnet i m’ha encantat. Qui hauria dit, en fi, qui hauria dit, que sostenir una història pels personatges funcionaria tan bé? Veritat??? En fi. Cinema absolut.