Poden els nazis sentir l'art?

 Potser és Georg Dreyman, a “Das Leben Der Anderer”, que diu “Pot algú que hagi escoltat aquesta música, i vull dir que l'hagi escoltat de veritat, ser una mala persona?”. Gairebé com a resposta, la Pel·lícula “Conspiracy” tanca amb Eichmann escoltant, i comentant, una peça de música clàssica. Pot semblar, que no té gaire rellevància, això, dues pel·lícules comentant per comentar. Però tenim un reflex clar en la realitat. Els nazis poden valorar l’art, sí, però també aquest té realment alguna cosa de transformativa, com, sense anar més lluny, la història de la primera pel·lícula amb membres de la intel·ligència secreta israeliana. Aleshores, que n'és de vàlida la visió d'un nazi?

Abans d'això, parlem de que és l'art. Per la meva part, o diré més, jo mateixa, opino que l’art ens salvarà. La utilitat de l'inútil, com ho podríem expressar, és aquella d’atorgar-nos una separació de l’organisme lògic pur, del sistema reactiu, que ens redueix a una màquina pensant. L’art ofereix l’alternativa a això, ens aixeca de la nostra condició i ens dona la gràcia. Aquest pensament, en la seva última instància, o més ben dit, tergiversat, ens porta a atorgar un valor moral a la bellesa, a viure per ella. Com els nazis que vivien per la creació del que era bell (per ells, pervers per nosaltres) o com busquem anar als museus, en algun sentit, esperant la nostra satisfacció estètica (o escollint roba, o decorant i un llarg etcètera). Aquesta opinió, però, no és realment sostenible. Tots (jo inclòs) hem d’aprendre que l’inútil no es manifesta únicament en el bell, i necessitem d'acceptar l’expressió grollera i sincera com, en última instància, nostra. Aquí trobem una primera separació entre l’art pels nazis, que només cap en la seva bellesa, i el veritable inútil, que es dona en totes les seves experiències.

Aquesta distinció ja seria suficient per invalidar l’art nazi com a reduccionista, limitat, impur i, en definitiva, antinatural. Vull, però, fer un altre incís. L’art pels nazis acostuma, gairebé sempre, a ésser una eina de l’estat, com la seva ideologia, que ho captura tot en aquesta relació maligna, per la qual cosa no li podríem dir inútil. Per això, la perspectiva que més importa és la de l’estat, no la de l’experimentador. El que jo proposo, al contrari, és que l’art només existeix en tant que és experimentat, i, per tant, només pot ésser entès en la mesura que és sentit. Per això l’art no és un ens independent, sinó una extensió de l’existència pròpia, i doncs no pot transformar si no és que ho vol l’espectador. En altres paraules, no neguem la capacitat transformativa de l’art, però en estar dins de nosaltres mateixos, som nosaltres els que hem de decidir, potser involuntàriament, si volem ésser transformats. Aquí rau el veritable valor de l’art, ja que pot esdevenir tantes coses per tanta gent. Té alguna cosa d’universal, però no podria ser més concreta.

Així, per dir-ho d’alguna manera, els nazis busquen allò que li és antinatural de l’art. Accepten només la bellesa, i reneguen de la capacitat de fer (de crear, inclús) de l’humà experimentador. Així, la seva apreciació resta incompleta com a nazi, i si busquen una interpretació més genuïna, han de separar-se entre el jo humà i el jo de l’estat. L’apreciació, aleshores, resta muda davant el crim, no com a una confirmació de la no humanitat, sinó de les últimes espurnes en ella, sent el seu problema principal, l’intent constant de reduir la humanitat a un conjunt més petit del que hauria d’ésser. En definitiva, que quan cau la humanitat, l’art és l’última cosa que ens salva, però hem de deixar-li fer-ho.

Nota final: el terme nazi en aquest text té algun sentit de general, i es refereix en general a qualsevol grup d'individus que són actuats dins un sistema opressiu.