Tardes amb l’Anatòlia
Aquest text fou originari d’un exercici de català d’aquest mateix dia, però l’he disfrutat tant, que he decidit penjar-ho. Com sempre, no ho agafeu tot com la veritat absoluta. Ah, i espòilers de les primeres pàgines del cel van caure tres pomes. Em mira amb una certa complaença, i em diu que se l’estima. Ja ho sé jo, d’una manera o una altra, que va ser un Sant Jordi; el de l’any passat, que em va dir: “si aquest et ve de gust, és molt bo”. I al dia següent vaig anar jo i me’l vaig comprar, sense pensar-ho massa. I també, sense pensar-ho massa, vaig tirar-ho dins d’una caixa com tot allò que havia tingut el lasciu gust de dir meu. Que hi farem, em diu l’Hélène, amiga i homònima, si una mossa com tu, jove, ha de deixar la casa que l'ha vist créixer i hi deixa l’amor, i el record, ara trist, del gebre de la memòria. Mentrestant, ella em mira complaguda. Em penso, però, que és ben natural que una persona a la qual admiro em deixi certa marca. Aquella que m’ha presentat Huxley i Kapu...
